Benvolgudes amigues i benvolguts amics.

Molt bona tarda i moltes gràcies, un any més, als amics de Nou Cicle i a la família de Lluís Maria de Puig, per mantenir-se fidels al seu compromís els uns i amb la seva hospitalitat els altres.

Gràcies a tots per la vostra prese?ncia. Molt especialment a Poul Nyrup Rasmussen. La seva prese?ncia aqui? e?s un honor i estic segur que les seves paraules constituiran un esti?mul per a tots nosaltres.

Aquest e?s, per dir-ho aixi?, “el darrer Vilopriu de la legislatura”. Aquesta tardor afrontarem les eleccions al Parlament de Catalunya en un dels moments me?s difi?cils des de que van recuperar l’autogovern.

Fa unes setmanes, davant dels representants del poble de Catalunya, vaig afirmar que Catalunya vivia una hora greu i, a la vegada, exigent.

Tambe? e?s un moment clau i determinant per al socialisme catala?, per al PSC.

Estem vivint uns temps difi?cils, amb me?s incerteses que les habituals, perque? se’ns acumulen tres crisis de diferent naturalesa, pero? d’intensitat similar.

Efectivament, estem immersos en un triple repte: econo?mic, institucional i poli?tic.

Aquesta conjuncio? dibuixa una situacio? molt complicada i que no te? una sortida fa?cil ni simple. I que ens exigeix parlar clar i actuar amb determinacio? i coratge, al mateix temps.

Claredat per fer l’esforc? d’entendre i d’explicar aquesta situacio? sense concessions, dient les coses pel seu nom, sense enganyar-nos i sense enganyar a la gent. Pero? tambe? defugint les explicacions simplistes i to?piques. I, per sobre de tot, evitant la temptacio? demago?gica.

Coratge i determinacio? per prendre decisions difi?cils, adoptar mesures en contextos ine?dits i sobretot per explorar nous camins que ens condueixin a un futur millor, que sera? diferent del que hem viscut els darrers anys. Un futur per al que no valen ni els llocs comuns ni les rutines, i que demana d’actituds obertes, creatives i valentes.

[Resposta a la crisi econo?mica]

No som davant d’una crisi econo?mica convencional. Ni d’una crisi institucional conjuntural. Ni, molt menys, d’una crisi de la poli?tica en minu?scula.

De l’encert en la comprensio? del cara?cter i l’abast d’aquestes crisis, i de les decisions que ara adoptem, en dependra? que siguem capac?os de seguir avanc?ant per un cami? de progre?s material, de benestar social, de convive?ncia paci?fica i de superacio? cultural. O, al contrari, si no som capac?os d’avanc?ar podri?em entrar en el malson del declivi econo?mic, de la disgregacio? social, de l’enfrontament ci?vic i de l’embrutiment cultural.

Per aixo? e?s hora de la poli?tica seriosa. De la Poli?tica amb maju?scules. *

No som, com dic, davant d’una crisi econo?mica convencional de la que en puguem sortir confiant simplement en els automatismes del cicle econo?mic ni en mesures proci?cliques que l’acompanyin.

Som enmig d’una crisi que afecta de ple el nostre model de creixement i que repercuteix sensiblement en el nostre model social.
Estem entenent que afecta el nostre nivell de riquesa i de benestar i, me?s enlla?, el nostre estil de vida.

Estem acceptant amb realisme els sacrificis econo?mics i socials imprescindibles per depurar el nostre model econo?mic i per ajustar el nostre sistema de benestar a les nostres possibilitats.

Estem exigint-nos un plus de creativitat i d’innovacio? per trobar sortides so?lides, per transitar de la forma me?s ra?pida i ferma possible cap a un nou paradigma econo?mic que, al meu parer, ha de pivotar sobre tres pilars imprescindibles i complementaris, amb els que hem estat treballant de manera molt singular aquests darrers anys: 1r. la competitivitat, 2n. la sostenibilitat i 3r. la solidaritat.

Competitivitat per inserir-nos millor en l’economia global. Sostenibilitat per afrontar amb e?xit la lluita contra el canvi clima?tic. Per fer-hi la nostra aportacio?. Per assumir que tambe? som part del problema i que, per petita o modesta que pugui semblar, estem obligats a fer una aportacio? a la solucio?.

Solidaritat per repartir millor els esforc?os i las ca?rregues inherents a una societat del benestar. Solidaritat social, solidaritat generacional, i tambe? solidaritat territorial.

A poques setmanes de les eleccions hem de donar resposta a la pregunta de si hem fet els deures que ens imposa una situacio? econo?mica i social tan complexa i exigent.

Els electors tenen tot el dret a demanar-nos, a me?s, que els diguem quina e?s la nostra posicio? i la nostra aportacio? diferencial, la que ens singularitza d’altres ofertes poli?tiques, la que justifica i justificara? la nostra peticio? de vot.

I en aquest punt afirmo, amb tota la mode?stia pero? tambe? amb total convenciment, que si? que hem fet el que calia. Que ens hem esforc?at a fer els deures i a fer-los puntualment.

Tambe? haig de recone?ixer, sense embuts, que ens queda molt per arribar a port. Entenent que el model de societat que els socialistes catalans volem no estara? mai fet del tot. Perque? el nostre model ente?n que Catalunya e?s un projecte social i poli?tic en construccio? constant.

Pero?, tot i aixi?, hi ha algunes coses que podem afirmar amb tota rotunditat i conviccio?.

Podem afirmar que no hem vacil·lat en cap moment a l’hora de recone?ixer la crisi econo?mica a partir d’un diagno?stic realista i de parlar clar a la gent.

Va?rem ser dels primers a adoptar un ampli paquet de mesures per pal·liar els efectes negatius de la crisi, tant en les nostres empreses com entre els sector socials me?s febles.

Podem afirmar que, des del Govern de Catalunya, hem fet un esforc? extraordinari, al li?mit de les nostres possibilitats financeres. I que hem reclamat i aportat propostes per a les mesures que havien de prendre altres nivells de govern.

Una part d’aquest sobreesforc? que s’ha fet des de Catalunya l’hem pogut fer gra?cies al nou model de financ?ament, derivat de l’Estatut de 2006.

Un nou model que vam negociar durant mesos, amb moments de tensio? i dificultats, pero? sense defallir ni un moment. I el resultat positiu obtingut ha repercutit positivament en la gestio? de la crisi.

Tambe? e?s ben cert que hem aconseguit associar els representants dels sectors empresarials i sindicals me?s importants de Catalunya a aquest esforc? contra la crisi, des de l’Acord Estrate?gic a les Trenta Mesures.

I e?s reconegut que aquesta pra?ctica de concertacio? social ha perme?s enfocar amb una perspectiva estrate?gica i a llarg termini temes clau per al nostre futur com el nou model de creixement, la immigracio?, l’educacio?, la recerca cienti?fica, les infraestructures i l’habitatge.

Aquests dies estem insistint una vegada i una altra en la necessitat d’explicar, de donar el valor que mereix a la ingent obra de govern que hem dut a terme els darrers set anys. Les dues legislatures que Catalunya ha estat governada per l’esquerra i que els socialistes hem tingut la responsabilitat i l’honor de presidir la Generalitat.

Els socialistes no ens amaguem del que hem fet. Al contrari, assumim amb convenciment i orgull una obra de govern que, en quantitat i qualitat, esta? molt per sobre de qualsevol balanc? de qualsevol legislatura dels darrers trenta anys.

Estem recordant, per exemple, que en set anys… - Hem passat de menys de 24.000 a me?s de 63.000 places de llars d’infants. - Ingent creixement de quilo?metres de Metro a Barcelona. - Ajuts per al lloguer de pisos. - Hem incrementat el nombre de mestres. - Que hem executat infraestructures per garantir l’abastament d’aigua als me?s de set milions de catalans. - O com hem multiplicat el nombre d’hecta?rees de regadiu. - O com hem redui?t el temps d’espera per a la majoria d’intervencions quiru?rgiques.

Totes aquestes actuacions i dades so?n certes. Com ho so?n tantes altres que s’han d’anar explicant i repetint, amb convenciment i de forma pedago?gica.

Com hem de presentar-nos davant dels electors amb la conscie?ncia tranquil·la d’haver fet un gran esforc? per lluitar contra la crisi i per orientar correctament la transicio? de l’economia catalana cap a un nou model de creixement.

M’agradaria poder dir que ens hi podem presentar amb orgull, pero? ningu? no es pot sentir orgullo?s, per molt que hagi treballat, per molt que hagi fet el que tocava, si la crisi econo?mica persisteix, si hi ha mig milio? de persones en atur, si hi ha gent que ho passa malament.

Per tant, doncs, afirmo que hem fet el que calia, que hem treballat molt durament, i que tenim les coses orientades en la direccio? correcta. Encara que tambe? afirmo que mentre hi ha problemes greus a la societat e?s un insult a la intel·lige?ncia dels ciutadans vanagloriar-se d’haver fet el que tocava.

Perque?, a me?s de jutjar-nos per tot el que hem fet, els ciutadans ens demanen quin e?s el nostre segell especi?fic, quina e?s la contribucio? genui?na del socialisme catala? a la superacio? de la crisi i a la definicio? del model de futur.

E?s una demanda que ha de ser atesa i resposta mirant als ulls de la gent, amb conviccio? i compromi?s. Crec que la nostra resposta es pot resumir en dos conceptes: l’acord social i la solidaritat.

Els socialistes catalans ens distingim per una determinada manera de fer les coses que consisteix a crear les condicions per fer possible l’acord i el compromi?s de les forces vives i representatives de l’economia i de la societat en els grans objectius de la poli?tica econo?mica i social. E?s sens dubte el nostre senyal d’identitat socialdemo?crata.

Pero? ens distingim, sobretot, pel compromi?s i la recerca de la solidaritat, per tenir la vista posada en primer lloc en els me?s febles, en els que estan en situacio? de major risc, en els que tenen dificultats per seguir el ritme de l’evolucio? general.

Solidaritat social entre les diferents classes i sectors de la societat.

Solidaritat generacional entre els diferents segments d’edat de la societat, entre joves, adults i vells.

Solidaritat territorial entre els diversos pai?sos del pai?s. Solidaritat entre els catalans amb velles arrels i els nous catalans.

Solidaritat per aconseguir la cohesio? social i territorial imprescindibles per poder parlar amb fonament d’una veritable cohesio? nacional.

Una solidaritat que ha de ser exigent, que no pot portar-nos a una societat acomodati?cia, que ha de desvetllar la responsabilitat col·lectiva i totes les responsabilitats individuals.

Una solidaritat, de la que els acords socials en so?n un instrument.

Per tant, companyes i companys, podem presentar-nos a l’examen del poble amb la conscie?ncia de la feina realitzada i amb l’orgull de proposar i representar un model econo?mic i social de conco?rdia i de solidaritat.

[Resposta a la crisi institucional]

Em vull referir ara, un moment, a la segona crisi de que? he parlat en comenc?ar: la crisi institucional.

No estem davant d’un incident menor en les relacions entre Catalunya i Espanya. No cal que us ho expliqui. Tots tenim en major o menor grau aquesta sensacio? que alguna cosa s’ha trencat i que costara? molt recompondre-la.

La sente?ncia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut -la sente?ncia i les circumsta?ncies que l’han envoltada- han fet aflorar a la superfi?cie un problema de fons que -com m’heu sentit dir reiteradament- no e?s un problema de Catalunya, sino? un problema d’Espanya.

E?s el problema originat per la impossibilitat o per la manca de voluntat de recone?ixer i assumir plenament la seva diversitat, que –per a nosaltres- te?, en el reconeixement de la personalitat singular de Catalunya, la seva pedra de toc.

L’hostilitat permanent dels uns i a vegades l’insuficient compromi?s dels altres no ha fet altra cosa que fer cre?ixer el malestar dels catalans, facilitant el desplac?ament de l’opinio? pu?blica cap a posicions cada cop menys interessades a refer la relacio? amb Espanya.

No em canso de repetir que el mal causat perjudica, tant o me?s que les relacions poli?tiques i institucionals, les relacions afectives entre Catalunya i Espanya.

Reparar-les exigeix i exigira? voluntat, temps, dedicacio?. Me?s gestos i actituds que decisions legals, tot i que d’aquestes tambe?. Me?s projecte engrescador de futur que mirades rancoroses al passat.

En definitiva, cal que el terreny compartit entre els que no som separadors ni separatistes s’eixampli, creixi, agafi volada … i finalment s’imposi a les temptacions de la disco?rdia civil o de la indifere?ncia resignada.

Perque? encara que estiguem convenc?uts que la corda no es trencara?, no podem deixar el discurs en mans dels que no fan altra cosa que estrebar-la per un extrem i per l’altre. Perque? un dia les condicions poden haver canviat i la corda es podria trencar…

Si volem restablir els ponts de dia?leg, hem d’aconseguir que el dia?leg s’imposi per damunt dels partidaris del soroll. I hem d’aconseguir que el discurs constructiu, sere?, sensat i exigent domini per damunt de la crido?ria inflamada dels qui ja els va be? per als seus interessos que l’ambient es vagi deteriorant me?s i me?s.

Els socialistes catalans hem assumit des del primer instant de la nostra fundacio? aquesta vocacio? de pont, de vehicle d’entesa i de conco?rdia. No e?s altra cosa la nostra conviccio? federal. La nostra conviccio? profunda en la divisa maragalliana d’unio? i llibertat.

Avui, aquesta vocacio? i aquesta conviccio? ens obliguen a ser molt me?s exigents amb nosaltres mateixos i amb el socialisme espanyol.

Ha arribat l’hora de fer un pas endavant decidit i decisiu per demostrar que el nostre projecte de catalanisme federal e?s desitjable i viable.

Potser ha arribat el moment de comenc?ar a dir que aquest e?s l’u?nic projecte viable per a l’Espanya que estem construint des de la
Transicio?.

E?s el que estem fent quan ens comprometem a exigir el compliment i?ntegre de l’Estatut votat pel poble de Catalunya.

E?s el que estem fent quan estem exigint a les institucions democra?tiques d’Espanya i els partits poli?tics que van votar l’Estatut que siguin coherents amb l’acord poli?tic assolit sobre l’autogovern de Catalunya.

E?s el que estem fent quan hem iniciat la negociacio? poli?tica amb el Govern espanyol per acordar alternatives a les parts de l’Estatut esmenades per la sente?ncia del Tribunal Constitucional.

E?s el que haurem de fer per acumular la ma?xima forc?a del catalanisme, necessa?ria per culminar amb e?xit la negociacio? amb el Govern central.

Per fer realitat la causa comuna del catalanisme, sense miratges unitaris d’una tarda d’efervesce?ncia, buscant la solidesa i l’efica?cia d’una accio? compartida i continuada.

Ho haurem de fer quan siguin necessaris gestos i decisions valentes per fer reaccionar un socialisme espanyol que ha de fer seva, me?s clarament, la concepcio? d’una Espanya plural. I ha de comprometre’s en impulsar un projecte federal.

Ho haurem de fer quan arribi el moment de plantejar una reforma constitucional que reflecteixi el canvi de cultura poli?tica que proposem.

Aquest e?s el nostre compromi?s amb els electors de Catalunya: fer efectiva la promesa d’ampliacio? del nostre autogovern continguda en l’Estatut de 2006 i fer avanc?ar sense complexos el nostre projecte federal.

Potser ha arribat l’hora que els socialistes catalans plantegem l’Espanya federal no pas com una proposta amable sino? com un compromi?s i una necessitat mu?tues.

Una necessitat per fer viable l’u?nic projecte de futur en el que ens sentim veritablement implicats i co?modes amb el conjunt dels socialistes espanyols.

Tambe? ha arribat l’hora -i les setmanes i mesos que venen seran molt exigents en aquest sentit- de denunciar la reto?rica buida, darrere la qual els nostres principals adversaris s’amaguen quan parlen de vaguetats com el dret a decidir o la sobirania.

Claredat i responsabilitat, e?s el que haurem d’exigir a Converge?ncia i Unio? per dir quina e?s la seva proposta per al futur de Catalunya, en relacio? amb l’Estatut com a eina per al nostre autogovern.

Claredat i responsabilitat per explicar als ciutadans, que Converge?ncia considera l’Estatut, que tan va costar fer, de negociar, d’aprovar i d’aplicar, com una joguina inu?til i inservible.

I haurien de dir a la gent, als empresaris, al mo?n econo?mic i social si el que proposen els nostres adversaris so?n quatre o vuit anys me?s de desgast, de tensio? i de confrontacio? institucional i poli?tica.

[Resposta a la crisi poli?tica]

I amb aixo? arribem a la tercera crisi: la crisi poli?tica … o potser seria me?s exacte parlar de la crisi de la poli?tica.

Perque? no estem davant d’ane?cdotes i incidents menors de la vida poli?tica quotidiana.

No. Estem davant d’una greu crisi de confianc?a en la poli?tica. Justificada per la manifestacio? reiterada –i certament amplificada- de si?mptomes que alimenten la insatisfaccio? i la desconfianc?a ciutadana i que porten a un creixement preocupant de la desafeccio? poli?tica, de la inhibicio? ciutadana de la participacio? activa en la resolucio? en els problemes col·lectius.

Uns si?mptomes prou coneguts i denunciats, pero? ben arrelats en les actituds i en el comportament dels actors poli?tics: des del sectarisme poli?tic al tacticisme de curta volada, passant pel partidisme com a criteri determinant de massa decisions … O des de la corrupcio? poli?tica a la ineficie?ncia administrativa, passant per la subordinacio? de la poli?tica a la pressio? media?tica …

So?n feno?mens que en molts casos es retroalimenten, configurant un cercle vicio?s desesperant.

Pero? tots aquests si?mptomes configuren el quadre d’una crisi de la poli?tica entesa com una crisi de la democra?cia, de la poli?tica democra?tica.

Una poli?tica democra?tica que esta? afrontant una batalla desigual contra el poder expansiu dels mercats i contra el poder corrosiu d’uns mitjans de comunicacio? en permanent mutacio?.

Els temps de la poli?tica i els temps dels mercats i dels mitjans no van a l’hora. S’han desajustat de tal manera que la crisi de la poli?tica conte? –com si es tracte?s d’una nina russa- diverses crisis simulta?nies: de representacio?, de legitimitat i de governabilitat.

So?c conscient que trobar respostes a una crisi d’aquesta magnitud ens depassa i molt. Pero? no vegeu en aquesta constatacio? una declaracio? d’impote?ncia, sino? d’un realista reconeixement dels nostres li?mits. La conscie?ncia del li?mit e?s una condicio? indispensable per a tota accio? poli?tica que vulgui ser realment efectiva i transformadora.

Vol dir aixo?, que els problemes de la democra?cia requereixen respostes a diversos nivells. Des del nivell me?s immediat –local- als nivells nacional i estatal. I sobretot requereixen noves respostes als nivells europeu i global.

Respostes que han d’estar interconnectades perque? els nivells poli?tics han esdevingut interdependents.

Pero? la complexitat institucional i procedimental d’aquestes noves respostes no pot prescindir d’unes poques orientacions ba?siques i irrenunciables.

Els problemes de la democra?cia es resolen amb me?s democra?cia. E?s a dir amb me?s poder de decisio? ciutadana i amb me?s capacitat de deliberacio? pu?blica.

Els problemes de legitimitat de les institucions es resolen quan l’intere?s general e?s clarament identificat i compartit i s’imposa al partidisme. I quan l’accio? institucional esdeve? me?s eficient i me?s transparent.

Els problemes de governabilitat es resolen amb institucions i procediments adequats a la naturalesa i abast dels problemes. Amb la flexibilitat indispensable per fer possible i efectiva la gestio? de la interdepende?ncia i la integracio? de la governacio? en els nivells local, nacional, europeu i global.

I sabem que, per fer front amb credibilitat a la reforma de la poli?tica, impli?cita en tots aquests propo?sits, ens cal afrontar -me?s enlla? de l’a?mbit institucional- una renovacio? radical dels instruments i de les formes de fer poli?tica, de les relacions entre la ciutadania i els partits poli?tics.

Amigues i amics, no ens podem conformar amb mitges tintes en aquesta reforma de la poli?tica. Perque? sense ella, no tindrem ni la credibilitat ni la legitimitat per liderar les reformes socials i institucionals que ens so?n exigides en aquest moment crucial.

[Final]

Vaig acabant, Deia en comenc?ar que el PSC esta? en un tombant crucial de la seva histo?ria.

Afrontem unes eleccions clau, per la gravetat del moment i pels problemes i contradiccions de la nostra societat que hem de superar.
I en una situacio? com aquesta, l’ambigu?itat i la indecisio? del partit serien sui?cides.

Per aixo? hem de ser capac?os de presentar-nos a l’electorat tal com som. Del socialisme que defensem i del catalanisme que representem. Sense la mi?nima concessio? a la resignacio? i el fatalisme.

Una cosa me?s.

Jo confio plenament en vosaltres, en la forc?a del PSC. Crec en el cara?cter entusiasta i contagio?s de l’impuls poli?tic, de l’a?nim poli?tic.

Sense energia personal e?s impossible mobilitzar energia col·lectiva. Sense fe i moral, sense ambicio?… no es poden demanar ni suport, ni confiances, ni vots.

Sense l’empenta dels dirigents, dels li?ders, dels representants poli?tics… sense la vostra empenta, no mobilitzarem els militants, els simpatitzants i els ciutadans i ciutadanes.

Tinc, teniu, tenim… una gran responsabilitat. Ens toca tirar del carro. Amics i amigues, el partit esta? per jugar, encara.

Les enquestes, les circumsta?ncies i el context…, potser, ens so?n adversos, pero? tenim conviccions i creiem que so?n compartides per la majoria del pai?s.

Una majoria que ha d’escoltar propostes clares.

Si parlem clar, els indecisos tindran motius per anar a votar.

Si fem propostes per resoldre els problemes de la gent, els abstencionistes poden tornar a les urnes.

Si som ambiciosos, els catalanistes que volen me?s autogovern, pero? no me?s conflicte, poden donar-nos la seva confianc?a.

Si busquem la unitat, els moderats i la gent sensata pot trobar en nosaltres una opcio? va?lida.

Si fem del PSC el partit de la modernitat i l’europeisme, els joves que han fet 18 anys en aquesta legislatura poden sentir-se motivats per votar-nos.

Si defensem les poli?tiques socials a fons, els progressistes i la gent d’esquerra sabran que som la forc?a que fa realitat els canvis socials.

Mireu, els indecisos, els abstencionistes, els catalanistes, els moderats, els progressistes i els joves… som la majoria del pai?s. I el PSC e?s el partit de la majoria.

Aquests so?n els nostres compromisos davant del poble de Catalunya. Uns compromisos que ens exigeixen i ens exigiran el millor de nosaltres mateixos.

Uns compromisos que assumeixo personalment i que vull resumir en una u?nica i superior obligacio?:

Res ens ha d’apartar del deure de servir el poble de Catalunya, fidelment i amb totes les nostres forces i capacitats.

La nostra actuacio? pot estar condicionada i limitada per la histo?ria i per la realitat -com la de tothom-, pero? no ens hem de resignar a considerar aquests condicionants i aquests li?mits com a impediments insuperables de l’accio? reformadora.

Vull afirmar, davant de tots vosaltres, el meu optimisme i la meva conviccio? en que la voluntat combinada amb la intel·lige?ncia pot superar els condicionants i els li?mits sempre que es sigui capac? de recone?ixer-los.

Vull convidar-vos a compartir aquest optimisme de la voluntat, sense el que l’accio? poli?tica perd tot el seu sentit.

Amigues i amics, moltes gra?cies, pel vostre ale? i pel vostre compromi?s, i per la vostre feina.

Vilopriu, 26 d’agost