DISCURS PRESIDENT MONTILLA ALS DIÀLEGS PEL PROGRÉS SOBRE FEDERALISME
CCCB, 7 de juliol de 2010

Aquest diàleg que hem mantingut ha estat sens dubte estimulant i encertat.
Agraeixo sincerament als diferents ponents les seves aportacions, els seus punts de vista i la seva voluntat constructiva.

Els socialistes catalans hem d’apostar més que mai i hem d’aprofundir també més que mai les nostres propostes per fer avançar l’esperit i la lletra federal d’entesa entre Catalunya i Espanya.

Encara que avui sembli anar contracorrent d’un estat d’ànim col·lectiu.
El catalanisme federalista segueix essent el nostre marc de referència. El que troba els seus orígens en Pi i Margall i Valentí Almirall i que fa uns anys trobava les seves darreres formulacions en la força renovadora de Pasqual Maragall.

Perquè, com s’ha dit al llarg d’aquest acte, parlar de federalisme significar parlar de pacte i d’aliances.

Significa treballar pel bé comú i la convivència del conjunt de pobles d’Espanya, des del ple reconeixement de les diferències i d’allò que som: una Nació.
1
Apostant per aprofundir en una cultura política, una cultura democràtica que reconegui els principis d’unió, pluralisme i diversitat que són els que fonamenten el federalisme.
La via federal sembla doncs, l’opció mes adequada per gestionar la unió i la diversitat en un marc viable de llibertat i cooperació.
Utilitzant com a referència sistemes i instruments polítics provats en d’altres països; i que ens permetin assolir un Estat modern i viable, conscient de la seva diversitat i amb vocació de futur com a projecte compartit.
Treballant per i des de la proximitat, l’eficàcia, l’equilibri de l’aportació solidària i el respecte per cadascuna de les parts que formen el tot.

Això implica però, superar la tensió dual entre les velles inèrcies centralistes, per un costat, i les aspiracions secessionistes en graus diversos, expressades amb més o menys claredat, de l’altre.

Hem de defugir de la contradicció constant entre els nacionalismes. El nacionalisme espanyol és, encara avui, reticent a l'Estat autonòmic i contrari al seu desenvolupament federal.

Avui per avui, expressant-ho de manera sintètica, podem afirmar quatre coses bàsiques:
1.- Després de trenta anys, hem deixat enrere definitivament l’estat centralista i unitari.
2.- La inèrcia recentralitzadora, impulsada durant el segon mandat d’Aznar i seguida per Rajoy amb el seu recurs contra l’Estatut de Catalunya, ha fracassat, malgrat la sentència. La via oberta per l’Estatut de Catalunya ha estat un pas endavant en l’aprofundiment de l’Estat de les Autonomies.
3.- Encara que puguem afirmar el que acabo de dir, hem de dir, també, que nosaltres no hem reeixit plenament en el nostre propòsit. Jo he estat el primer a lamentar-ho i a 2
manifestar la meva indignació per una sentència que, essent legal constitueix un gravíssim error polític. Com era un error polític el mateix recurs.
4.- Tot això situa Catalunya en concret i el conjunt d’Espanya en general, en una cruïlla decisiva:
o ens reafirmem i s’avança cap a l’estructuració més clarament i decididament federal d’Espanya o veurem com cada cop més, una majoria social a Catalunya desencantada amb Espanya pot optar per trobar altres camins.
És imprescindible per tant, l’articulació d’una cultura política amb vocació de futur, que parteixi del reconeixement de la realitat política i social.

Apostant i enfortint l’espai comú, definint fórmules més complexes i modernitzadores i sobre la base d’una matriu plural i diversa, que s’allunyi del monopoli d’hegemonies excloents. On totes les identitats i cultures es sentin reconegudes i potenciades.
Aquells que posen en dubte la identitat nacional del poble de Catalunya, realitzen una acte de mala fe política que:

Denota una nul·la cultura democràtica, busquen tensionar l’esperit del pacte constitucional. I posa en perill la concepció d’Espanya com un projecte àmpliament compartit.
Certament, la delicada conjuntura política i jurídica què ens ha abocat, la decisió presa pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, obre una sèrie d’interrogants sobre els escenaris de futur.

Alguns han fet referència al que s’ha lesionat l’esperit del pacte constitucional, d’altres han afirmat que s’acaba el cicle polític iniciat durant la transició i alguns aposten per la necessitat d’obrir, iniciar o reforçar un procés constituent en el qual la via federal és el camí més oportú a explorar.

3
És evident, que si hi hagués una interpretació de l’actual constitució que no contempli el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, una interpretació errònia i equivocada del text constitucional, hauríem d’encaminar-nos cap a una reforma constitucional. No semblaria assenyat evitar aquest debat. Fins i tot el propi govern de Zapatero va posar damunt la taula un estudi de la Constitució.

La pròpia maduresa de la Constitució exigeix, a mig i llarg termini, la introducció d’algunes reformes tal i com es fa en d’altres països. No ens hem de sobtar per això.
El mateix Govern de l’Estat s’ha plantejat reformar alguns aspecte de la Carta Magna i el mateix Consell d’Estat s’ha pronunciat al respecte, ara ja fa un temps...

· Anem amb compte: no estic proposant, en aquests moments, una reforma de la Constitució amb aquesta correlació de forces, on alguns la Constitució del 78 els hi sembla massa progressista i massa federalitzant...
Cada societat i en cada moment, ha de saber trobar les seves pròpies respostes que li permetin resoldre millor les seves necessitats.
Més enllà d’aquest debat, predomina la sensació que cal recompondre el dany que la sentència ha ocasionat.

I no ens enganyem, aquest no és tan sols un problema de Catalunya, aquest és un problema d’Espanya.
Semblava que amb l’Estatut podríem fer un gran pas endavant, però s’ha demostrat que l’anomenat problema català, continua sent també el problema secularment irresolt d’Espanya.

Alguns al no veure-hi una solució, prefereixen no afrontar-lo, però això significaria una irresponsabilitat.

4
Espanya té un problema i l’hem de fer front entre tots, amb alçada de mires.
Cal continuar esmerçant tots els esforços per acomodar la nostra realitat plural i trobar una resposta democràtica i satisfactòria per a tots.
Ara ens trobem en un moment de mesurar i acumular forces, queda molt treball polític per fer..
Cal continuar treballant, amb perseverança i tenacitat, des de la serenitat i la lucidesa política i social.

Des del Govern, estem pendents de conèixer la interpretació i els fonaments jurídics de la Sentència i donarem les respostes polítiques i jurídiques que calguin.
Tenim la plena determinació de fer prevaldre la voluntat expressada pel nostre poble, cercant les vies que facin possible complir amb el pacte polític assolit en el seu moment.
Perquè l’Estatut no és només la norma bàsica i principal de Catalunya, sinó que és també una Llei orgànica que vincula a tot l’Estat i que simbolitza l’acord assolit entra Catalunya i el conjunt de l’Estat espanyol, a través dels seus legítims representants.
Cal trobar, però, les vies d’entesa, i treballar pel consens polític i social, com a millor eina per vetllar pels interessos generals.

El catalanisme democràtic no pot perdre la unitat que l’ha caracteritzat al llarg de la seva història. Una unitat que ens ha de permetre refer el pacte estatutari i renovar i enfortir el pacte constitucional.

5
És imprescindible, en els temes cabdals, trobar els punts d’unió i les referències compartides.

No sóc un ingenu. Sé el que això comporta en un clima preelectoral.
Acabo, des de Catalunya, el nostre objectiu és la construcció d’un país fet a la mesura de tots els seus ciutadans. Plural i divers, que afirmi la seva personalitat pròpia, però que, al mateix temps, que els seus homes i dones formin un sol poble i participin en un projecte il·lusionant i compartit amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa .
Amb la prioritat d’enfortir la cohesió social i millorar les condicions de vida de les persones que hi viuen i el progrés general del país.

L’opció federal és doncs la fórmula idònia per a la convivència democràtica que ens ha de permetre assumir amb perspectives d’èxit els reptes del futur. I aquest no és un acte de fe. És el que penso i en el que crec. El debat d’avui ha estat molt profitós, parlant d’un tema que és molt d’actualitat des de fa molt de temps, i aquests dies, encara més.

Agraeixo els nostres amics.

Moltes gràcies.

Font: PSC