Discurs del president de la Generalitat a Tribuna de Girona
Girona, 20 d’octubre de 2010

Bona tarda a tothom i moltes gràcies, un cop més, a la gent de Tribuna Girona per
donar-me l’oportunitat de dirigir-los unes paraules i d’establir amb tots vostès un
diàleg constructiu de cara al futur del nostre país.

Com probablement sàpiguen, fa quinze dies, just abans de signar el decret de
convocatòria d’eleccions, vaig voler fer un balanç de l’obra de govern al llarg
d’aquesta legislatura.
Ho vaig fer convençut que passar comptes i fer balanç és un acte profundament
democràtic, que els governants han de fer per respecte cap a la ciutadania a la qual
han servit, i cap a la pròpia institució. Un govern i un president tenen una carta de presentació, al començament del mandat, que és el seu Pla de Govern. Constitueix una mena de contracte amb la societat.
I per poder avaluar el grau d’acompliment del contracte, és necessari saber fins a
quin punt han acomplert el que s’havien compromès a fer.
Així mateix, abans d’iniciar el debat electoral i el contrast de projectes de futur que
cada força política presentarà davant la societat, cal saber d’on partim i quina és la
situació present del país. La real, que, lamento dir-ho, no sempre coincideix amb la
percebuda.
És obvi que el consens sobre el veritable “estat de la nació” és molt difícil. El balanç
que en fa el propi govern acostuma a ser raonablement positiu, i és absolutament
negatiu per l’oposició.
Però hi ha una sèrie de dades objectives, mesurables, incontrovertibles, que són
aquí, en forma de fets concrets, polítiques executades i obres situades al mapa.
També és cert que la ciutadania dóna per descomptat que el govern fa la seva feina,
que ha de ser governar i fer que les coses funcionin i funcionin bé.
Després de trenta anys de democràcia i Estat del Benestar veiem com a
absolutament normal (potser massa i tot) que els sistemes públics funcionin i millorin
les seves prestacions (el transport, l’educació obligatòria i superior, la sanitat, la
seguretat, els serveis socials). Entenem com a natural que s’obrin nous equipaments
i infraestructures de tot tipus.
Però no és cert que tot sigui tan automàtic. Perquè estendre la llei de la
dependència, o incorporar els milers de nenes i nens nouvinguts al sistema públic
d’ensenyament, o incrementar en un quinze o vint per cent el nombre d’usuaris del
transport públic ferroviari, etc. tot això no es fa automàticament.
I, paradoxalment, aquesta major exigència cap a les institucions públiques coincideix
amb un allunyament, amb un increment de l’opinió crítica i la distància entre
ciutadans i governants.
Com si una cosa fos la ciutadania i una altra ben diferent l’administració.
Aquesta deriva és certament preocupant, perquè facilita la desafecció, incrementa la
irritabilitat social i fomenta la irresponsabilitat personal cap al sentit del bé comú.
Drets? Sí, tots. I deures, també. Per a tothom. Respecte per les minories, sí. Però
normes comunes de convivència que tothom ha d’assumir i complir.
A més, al marge de la inèrcia administrativa, les prioritats poden ser –són—
diferents, depenent de les idees que orienten cada projecte polític. No tots els
polítics som iguals. No tots els partits som iguals. No tots posem els accents i les
prioritats en el mateix tipus de polítiques. Els projectes de país són diferents.
En definitiva, un Govern responsable no pot sostreure’s de les seves obligacions
democràtiques. I, entre aquestes, hi ha la de retre comptes a la ciutadania per
demostrar si ha fet i com ha fet el que havia dit que faria.
En aquest cas, a l’obligació s’hi suma la devoció. Perquè el gruix de la feina feta
aquests darrers quatre anys és la prova del nou del nostre compromís amb el futur.
Avui, per tant, també pretenc fer balanç, encara que una mica esbiaixat per parlar,
no exclusivament però sí principalment, de les comarques gironines.
Comencem, doncs.

Des del moment que vaig assumir el càrrec de president, vaig plantejar tres grans
objectius prioritaris per al país:
1. Seguir transformant el nostre model productiu, cap a una economia de molt
més valor afegit;
2. Reforçar l’actual sistema de Benestar a través de la garantia pública i la
responsabilitat individual; i
3. Vertebrar i equilibrar el país: el seu territori, les seves comunicacions, la
distribució de les oportunitats i fonts de creació de riquesa.Parlo en una mena de present continu, perquè bona part d’aquests objectius ja es van plantejar durant el mandat anterior i, conseqüentment, l’acció del Govern d’Entesa, ha estat a grans trets, continuadora de les grans línies de fons del govern que va presidir, durant tres anys, Pasqual Maragall.

I sigui quin sigui el govern dels propers anys, moltes d’aquestes polítiques les haurà
de continuar, entre altres raons, perquè s’emmarquen en els grans pactes nacionals
que vaig decidir impulsar quan vaig ser investit president.
Aquests tres grans objectius que he recordat, el 2006 ja eren prioritaris. Avui són
imprescindibles i més necessaris que mai. La crisi que patim des de fa dos anys els
converteix en una exigència.
I els governants i agents econòmics i socials del país hem d’assumir aquesta
exigència amb totes les conseqüències.
Per sort nostra, quan la crisi econòmica es va fer evident, el 2008, ja teníem el full de
ruta en bona mesura fixat, establert i en curs.
Per això, des del 2006 estàvem orientant els esforços per afavorir la transformació
del nostre model productiu, apostant a fons per la recerca, la innovació i la creativitat.
Són prioritats que en cap cas no han anat en detriment de sectors consolidats,
potents i amb tradició. Perquè no es tractava de desvestir un sant per vestir-ne un
altre.
Les comarques gironines tenen un bon exemple d’això que vull dir, en el sector
turístic, que és un dels seus puntals econòmics. I seria absurd girar-se d’esquena a
aquesta realitat.
Es tractava i es tracta d’adquirir i utilitzar les noves eines per garantir la seva
continuïtat, corregint les mancances i potenciant els encerts.
Mesures com la inclusió dels ports de Palamós i Roses en el circuit de creuers del
Mediterrani, o la millora del cremallera de Núria, o l’enderroc del Club Med al Cap de
Creus, són tres exemples diferents que van en una mateixa direcció:
consolidar i diversificar l’oferta turística gironina, ampliant els mercats, millorant les
comunicacions i preservant el patrimoni natural i paisatgístic.

Però els sectors consolidats han d’anar acompanyats, cada dia més intensament, de
nous àmbits.
I això vol dir innovació, vol dir formació, vol dir talent i excel·lència.
Vol dir recerca bàsica i aplicada.
Vol dir transferència de les universitats a les empreses.
Vol dir complicitat público-privada.
Vol dir perdre velles pors i prejudicis per explorar terrenys nous amb noves mirades.
Aquesta ha estat una aposta transversal en les polítiques del nostre govern.
D’entrada ho hem fet seguint el desplegament de l’Acord Estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia, signat
el 2005 i renovat el 2008.
I plantejant i formalitzant, amb les universitats, les empreses i les altres forces
polítiques, el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació.
Convençuts que invertir en recerca, en coneixement o en educació és jugar sobre
segur. No és una inversió rentable a curt termini, però és, avui, la més rentable
pensant en les futures generacions.

Com va dir Derek Bok, antic president de Harvard, responent a algú que s’havia
queixat dels costos d’invertir en innovació, “si vostès creuen que el coneixement és
car, provin què passa amb la ignorància”.
A Catalunya, s’ha invertit en R+D+i com mai i s’han començat a veure prou resultats
positius com per afirmar que tenim el futur raonablement ben encarrilat. (Ja
m’entenen què vull dir: no assolit encara, però sí ben orientat).
A Girona, alguns dels principals exponents d’aquesta aposta són, en l’àmbit
agroalimentari, els centres CENTA de Monells i l’IRTA Mas Badia, on es treballa
colze a colze amb empreses líders en l’àmbit porcí i fruiter en el desenvolupament
tecnològic d’aquests sectors.

I, en el marc del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, un centre de
referència com és l’Institut Català de Recerca de l’Aigua.
Són exemples de centres de recerca per on, necessàriament, transitarà el nostre
futur.
I n’hi hauria d’haver més. L’excel·lència no és una posició estable, sinó que
necessita la predisposició i el cultiu constant.
Catalunya disposa d’una bona base, però aquesta base, o bé es treballa
constantment per millorar-la, o esdevindrà obsoleta en quatre dies.
Perquè és cert que som referència a nivell espanyol, en alguns aspectes ho som a
nivell europeu, però el nostre terreny i la nostra ambició són i han de ser globals. I
l’esforç ha de ser continuat.
El “Girona rai” s’ha acabat. Caldrà començar a repensar aquest automatisme. I qui
sap si substituir-lo per un “Girona pot... si s’espavila”. “Catalunya pot... si
s’espavila”.
És cert, com diu en Quim Nadal, en el llibre que reprodueix un diàleg franc i obert
que ell i la Pia Bosch han mantingut amb persones que coneixen a fons aquesta
terra i la seva gent, que la Universitat de Girona ha estat una història d’èxit i és avui
una realitat consolidada.
Però també és cert que el més complicat ve ara. Perquè ara és quan la universitat
s’ha de començar a demanar com “pot servir millor als reptes de present i sobretot
de futur de les comarques gironines”.

Per això el Govern, aquesta legislatura, ha donat un tractament prioritari a l’educació.
L’Educació, de l’ensenyament obligatori fins als campus d’excel·lència, ha estat una
prioritat de país, que s’ha pogut veure a tots nivells:
- en la construcció i adequació d’equipaments educatius, amb una mitjana
d’un centre cada dos dies;
- en un esforç pressupostari adreçat a incrementar i millorar les plantilles i els
recursos educatius;
- i en l’elaboració i aprovació d’una nova Llei d’Educació que permet encarar
els problemes existents i planteja un marc estable per la reforma del nostre
sistema educatiu. Llei que hem començat a desplegar.

De manera doncs, que a tall de primera conclusió d’aquest balanç, podríem dir que
aquests quatre anys hem aprofundit en l’Acord Estratègic, hem fet front a l’impacte
de la crisi econòmica, hem apostat a fons per la Recerca i la Innovació i hem fet que
l’Educació fos una veritable prioritat a nivell de país.
Pel que fa al segon eix, la consolidació de l’actual societat del benestar, el Govern
ha desplegat una agenda completa i ambiciosa per consolidar els drets de la
ciutadania. I, en la mesura del possible, ampliar-los.
Ara bé, sempre he dit que aquesta garantia pública havia d’anar acompanyada
necessàriament d’una responsabilitat individual. Que l’exigència cap a l’administració
ha de ser alta, però això no ens eximeix de les pròpies exigències.
Cal que cadascú entomi les seves responsabilitats, si volem tirar el país endavant.
Mal va aquella societat que creu, col·lectivament, que el govern li resoldrà tot.
Perquè acaba fracassant el seu govern i acaba fracassant com a societat.
Evidentment, les diferents administracions han de ser les primeres a donar exemple
de capacitat de sumar, de construir sense duplicar, sense posar-se pals a les rodes
uns nivells als altres.

En aquest sentit, és paradigmàtica l’aplicació i el desplegament del Pla de Barris en
col·laboració entre els diferents municipis i la Generalitat.
El Pla de Barris és el millor resum d’una actuació governamental, que ha tingut com
a prioritat les persones.
Al llarg de les seves set convocatòries, ha beneficiat a més d’1 milió de persones –el
13% dels catalans— i ha suposat una inversió, entre la Generalitat i Ajuntaments, de
més de 1.300 M €.

Estem parlant d’intervencions integrals.
> Que han transformat la fesomia d’alguns dels barris més degradats de les nostres
ciutats i pobles,
> que han permès conjurar un risc cert de degradació i fractura social,
> que han suposat una aposta innovadora per construir capital social sobre la base
de ciutats més segures i barris més dignes,
> que han implicat el teixit social, i que s’han convertit en un referent europeu.

17 barris de 16 poblacions gironines diferents s’han vist beneficiats pel Pla de Barris.
Estem parlant d’Olot, Salt, Figueres (el 2005 i 2008), Girona, Ripoll, Banyoles,
Besalú, Hostalric, Palamós, Sant Joan de les Abadesses, Palafrugell, Roses, La
Bisbal d’Empordà, Sant Feliu de Guíxols, L’Escala i Blanes.
A aquests, s’han de sumar els municipis inclosos en el pla “Viles amb projecte”:
Anglès, Arbúcies, Llagostera, Ullà, Campdevànol i Ribes de Freser.

De cara al futur he proposat, fa pocs dies, que el govern de la Generalitat, juntament
amb el Tercer Sector i la iniciativa privada, posin en marxa un Fons d’Innovació i
Desenvolupament Social, per generar oportunitats per als més necessitats i febles
de la nostra societat.
Un fons que s’ha d’articular pensant en les persones: gent jove que ha abandonat
els estudis, dones que volen reincorporar-se al món laboral, persones amb un bon
projecte personal i sense recursos que puguin rebre un micro-crèdit, famílies
durament castigades per l’atur, etc.

Hem calculat els costos i els beneficiaris directes. Hem pensat com ha de funcionar i
qui l’ha de gestionar. Prioritzar l’ordre de les necessitats és més important encara en
moments de crisi, perquè els perills d’exclusió social augmenten.
Consolidar l’Estat del Benestar també significa facilitar l’accés a serveis essencials,
fent les distincions a partir del grau de necessitat, i no pas segons el lloc d’origen, el
color de la pell, la llengua o la religió.
Per això avui podem afirmar que el 97% de la població té un centre de salut a menys
de deu minuts de casa seva.
Ho hem aconseguit gràcies a una política d’inversions intensa, que ha permès
construir un gran nombre de CAPs.
Per altra banda gràcies a les noves tecnologies i a un ús racional dels recursos,
evitem desplaçaments innecessaris en l’àmbit sanitari.
Així, al mateix temps, reforcem centres de referència, com el Parc Hospitalari Martí i
Julià de Salt, entre d’altres.
Consolidar l’Estat del Benestar també significa ser a prop de la ciutadania. Una
proximitat que combina l’ús de les noves tecnologies amb una presència efectiva al
territori.

En aquest sentit, la nova seu central de la Generalitat a Girona, que va entrar en
servei fa uns mesos, busca precisament facilitar aquesta relació amb l’administració
i, al mateix temps, racionalitzar els recursos públics.
També es consolida l’Estat del Benestar desenvolupant lleis com la de Serveis
Socials o la de la Dependència.
O garantint la qualitat de l’aigua, tant la de consum com la dels nostres rius amb
depuradores arreu de les comarques gironines o la dessalinitzadora de la Tordera.
O quan disposem d’una policia pròpia desplegada a tot el territori.
Ja sé que sona a eslògan, però quan diem que el nostre govern ha contractat, de
mitjana, cinc mestres o tres mossos o dos metges cada dia durant la legislatura,
estem resumint gràficament, un esforç econòmic, tecnològic, humà i professional
que no s’havia produït en cap dels períodes de quatre anys anteriors al d’aquesta
legislatura.

Finalment, l’equilibri territorial ha estat –i és— una de les nostres obsessions.
Si al conseller Nadal li calgués lluir davant de vostès algun mèrit, podria dir que
l’equilibri territorial és, especialment, mèrit seu, ja que n’ha estat ell, en un cert sentit,
l’artífex.
Però no penso atorgar-li aquest mèrit en exclusiva. I sé que ell ho comparteix.
Perquè una de les raons de ser profundes dels governs d’esquerra, aquests set
anys, ha estat, precisament, donar veu, presència, força i oportunitats al conjunt del
territori. Reconeixement.
Fer que les diferents parts de Catalunya dialoguin entre elles i parlin de tu a tu amb
la capital, sense complexos, en una relació fèrtil i positiva.
Fixin-se que parlem d’“equilibri” i no de “reequilibri”, ja que difícilment pot refer-se
allò que sempre ha esta descompensat.

La vertebració del país s’ha encarat a partir d’una ordenació territorial assenyada,
frenant dinàmiques especulatives del passat, preservant-lo per al seu propi futur, i
propiciant-hi la major inversió en obra pública feta a Catalunya en els darrers trenta
anys.
De res serveix el capital humà si no va acompanyat de les condicions necessàries
per expressar-se i per rendir al seu màxim nivell.
Això significa dotar el país de les polítiques i les infraestructures adients. D’aquí,
l’esforç de planificació i execució de diferents mesures per convertir Catalunya en la
porta logística del sud d’Europa. O en fer que tots els municipis de Catalunya
disposin de planejament urbanístic.
I, evidentment, per geografia i història, les comarques de Girona tenen un paper molt
important a jugar.

L’estan jugant des dels nous centres logístics Logis Empordà i CIM La Selva, però
també a través del tercer carril de l’AP7 o, en un futur que ja és aquí, a través de la
connexió de l’AVE entre Figueres i França.
L’aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut, comença a revertir
l’endarreriment històric en inversió del Govern central en infraestructures. És cert
que les dificultats pressupostàries suposen un entrebanc, però el superarem i farem
complir l’Estatut. No en dubtin.
Per altra banda, també hi ha avenços concrets en el traspàs de competències. Avui
mateix hem tancat l’acord perquè la Generalitat assumeixi la gestió dels trens
regionals. Teníem 19 competències assolides amb el desplegament de l’estatut, ara
en tenim 20.
No saben com me n’alegro de que aquest acord s’hagi produït avui, coincidint amb
la meva vinguda a la ciutat de Girona.

Crec que aquesta és una bona notícia pels milers de ciutadans que cada dia agafen
els trens regionals a les comarques gironines i que, des de fa mesos, pateixen les
conseqüències que les obres de l’AVE tenen sobre el servei convencional.
Tingueu clara una cosa: de tots els territoris de Catalunya, les comarques de Girona
sou les més beneficiades per aquest acord d’avui, en el que el conseller Nadal, no
cal que us ho expliqui, hi ha tingut molt a veure.
El servei de regionals té uns onze milions de passatgers cada any. I d’aquests onze
milions, quatre milions i mig llargs, són usuaris de la línia Barcelona-Portbou-
Cerbére.
Sé que, quan vam acordar el traspàs de Rodalies, ara fa un any, alguns van pensar
que ens oblidàvem dels ciutadans que viuen més lluny de l’àrea metropolitana.
O que no ens n’oblidàvem, però potser renunciàvem a millorar també el servei de
tren d’altres bandes del país.
Crec que avui aquest temor queda rotundament desmentit.
Temps enrere van ser els usuaris del centre i el sud de l’àrea metropolitana els que
van patir –i fort- les molèsties causades de les obres de l’AVE. Però ara tenen AVE i
el servei de rodalies està millorant.

Als ciutadans de les comarques gironines us puc assegurar exactament el mateix:
d’aquí a poc temps tindreu AVE, i també tindreu un servei de trens convencional
millor. I gestionat des de la Generalitat.
Pel meu Govern, cap territori està damunt de cap altre. No hi ha comarques ni
municipis oblidats.
Hi ha forces polítiques que tot ho troben insuficient. Sembla que oblidin que van
tenir molts anys per assumir competències com aquestes i potser els va fer por que
fos massa complexa i poc lluïda. De tant en tant convé fer memòria... Però... tornem
al punt on estàvem.
Tenim ben encarrilades les connexions viàries i ferroviàries que passen per Girona.
En el tram que ens pertoca (al govern català i espanyol) podem dir que la feina està
feta o s’està fent.
Fora del nostre àmbit, en canvi, les coses no van segurament tant de pressa com
voldríem. Seguim reivindicant la prioritat de l’eix euromediterrani, tot i que podem dir
que ja s’ha acceptat, conceptualment, políticament i estratègicament a nivell
europeu.
També a Girona endins, hem fet un esforç en el desenvolupament d’infraestructures.
Algunes de ben simbòliques, com el túnel de Bracons, salvant un aïllament històric
de dues comarques dinàmiques com Osona i la Garrotxa, o, en general, el
desdoblament dels accessos a la Costa Brava. A ningú no li ha d’estranyar, per tant,
que ens mostrem satisfets de la feina feta.

Girona està avui més ben comunicada que mai. I no tot ha estat fàcil. Partíem d’una
situació amb molts dèficits i hem topat amb algunes resistències, però ni aquestes
dificultats, ni la crisi econòmica, ens han desviat del nostre camí.
Dic això perquè, sovint, als dirigents polítics ens cal prendre decisions que no
semblen satisfer a ningú o, almenys, a alguns que criden, i criden molt... fins que les
obres s’acaben.
Hi ha segments de la societat que es neguen a tot per principi, però no renuncien a
cap dels beneficis que l’obra de govern proporciona.
Penso que aquest és, en certa mesura, el cas de la MAT. Estem parlant d’una
infraestructura necessària, no ja per créixer, que també, sinó per garantir, a la llarga,
la qualitat de vida de què disposem.
Sempre he cregut que entre el “sí, de qualsevol manera”, i el “no, a cap preu”, hi ha
un terme mig, enraonat, perfectament factible.
I les coses són possibles si es treballa sobre la base de la voluntat de donar resposta
a les necessitats del país i la seva gent, de l’economia i el seu creixement
respectuós i mediambientalment sostenible.
L’abastiment energètic, com la ronda del Vallès, o com el túnel de Bracons, han estat
el raca-raca d’una oposició que s’ha passat quatre anys dient una cosa al Parlament
i practicant la contrària, a vegades de manera vergonyosa, al territori.
Estem parlant d’una infraestructura dimensionada curosament i certificada tècnica i
ambientalment.
Estem parlant d’una infraestructura que, malgrat els entrebancs que han posat
alguns, o s’ha fet o s’està fent, i que, quan es faci, aleshores ningú entendrà perquè
s’ha trigat tant.

Fins aquí he volgut donar unes pinzellades al que ha estat i ha suposat una acció de
govern, orientada cap a tres grans objectius.
Objectius estratègics per al futur de Catalunya, relacionats amb el creixement
econòmic, la cohesió social i l’equilibri territorial del país.
I, tot i que la crisi ens ha obligat a reprogramar els calendaris i les prioritats
d’algunes actuacions, hem mantingut el rumb fixat.
Estic segur que Catalunya té bones eines per superar la crisi i obrir camins de futur.
No serà fàcil, no està sent fàcil, però els reptes no ens agafen amb les mans buides.
I els asseguro que, sense la professionalitat dels treballadors públics, sense els
recursos de què hem pogut disposar durant els anys de bonança, anteriors a la crisi,
que ens han permès reforçar el nostre sistema de benestar, aquesta crisi no
l’estaríem travessant amb la cohesió amb què ho fem.
Altres països del nostre entorn, que invoquem com a referents en molts aspectes,
han tingut més dificultats sense un impacte migratori tan potent com el que ha rebut
Catalunya.
Les comarques gironines tenen, és cert, tots els ingredients necessaris per refer i
regenerar la seva capacitat de crear riquesa i benestar. El potencial és extraordinari,
però la inèrcia, com deia en començar, no serà suficient. Hi haurem de posar el
coll...
El coll, el talent, l’esforç, la creativitat, la intel·ligència i els recursos. Sinó, malament
rai. Ja ho he dit abans. No treballar activament per anar endavant vol dir, en el món
global d’avui, anar enrere.
Estem parlant de reptes importantíssims, centrals per l’actual Govern de la
Generalitat i, sens dubte, per al futur del país.

És cert que hi ha, a l’agenda de Catalunya per als propers anys, un altre gran tema,
que és el de l’encaix a Espanya.
Un encaix que només veig viable si des d’aquí i des d’allà, sobretot des d’allà,
s’avança cap a una estructuració cada cop més clarament federal del conjunt.
No hi insistiré pas, avui. Crec que en múltiples ocasions he deixat clar el meu punt
de vista sobre aquesta qüestió.

No sóc independentista. Ni em satisfà íntimament, en absolut, que s’eixampli la
distància emocional entre Catalunya i la resta d’Espanya. Cosa que a alguns sembla
que els agradi.
Jo penso el contrari. Crec que com millor vagin les coses amb Espanya millor aniran
per a Catalunya.
Crec que el catalanisme polític pot i ha de fer aportacions determinants a una
evolució de l’estat complex del que formem part.
La meva oferta és clara. Però la meva exigència també ho és: volem reconeixement,
respecte, tracte just i protagonisme.
Ara bé. Ni concerts econòmics ni referèndums independentistes, tots ells molt
improbables i que ens portarien a un nou episodi de tensió i frustració, em distrauran
de la principal i gairebé única prioritat els propers mesos: superar la crisi econòmica.

Una prioritat que es concreta en tres nous reptes:

Primer. L’atur en general i l’atur juvenil en particular. L’atur entre els joves posa en
risc a tota una generació i, alhora, al propi futur de Catalunya. Si la generació que ha
de prendre el relleu falla, l’anterior haurà de suportar la càrrega més anys, no es farà
el relleu adequat i la nostra societat i l’economia notaran el sotrac. Ens caldrà
dedicar esforços, intel·ligència, exigència i rigor per trencar una dinàmica molt
arriscada.
Amb aquesta intenció, el cap de setmana passat vaig presentar una iniciativa, per
garantir que cap jove menor de 30 anys estigui sense estudiar o treballar. Un
“contracte pel futur” que no és un simple subsidi, sinó sobretot un missatge en
positiu. És la nostra manera de dir als joves que som al seu costat; és la nostra
manera de dir-los que hi confiem, que creiem en ells; és la nostra manera de garantir
un futur millor per ells i pel país.
I al costat de la lluita contra l’atur, cal continuar amb tota la bateria d’estímuls per a la
recuperació econòmica, mantenint les prioritats en la Recerca i la Innovació.
Segon. Més eficiència dels serveis públics com a única via per mantenir-los. La
duresa de la crisi tensa doblement els serveis públics, en caure els ingressos i
incrementar-se la demanda.
Ens caldrà gestionar més eficaçment i més eficientment que mai els recursos
existents per mantenir uns serveis públics de qualitat, ja que és aquesta xarxa
precisament la que cohesiona i vertebra la nostra societat.
La crisi ens està obligant a replantejar terminis i desplegament de certs serveis i
millores. Però, atenció: reprogramar o redefinir no pot ser en cap cas l’excusa per
retallades que qüestionin l’essència del sistema.
Salut, educació, assistència social o seguretat no són simples partides de despesa
més o menys flexibles d’acord amb la conjuntura econòmica. Salut, educació,
assistència social o seguretat constitueixen els fonaments del nostre model de
convivència. Són la garantia de la cohesió del país i, amb això, no s’hi juga.
I Tercer. Un sol poble, de set milions i mig de ciutadans. Protecció dels drets,
exigència dels deures. S’està frenant el procés d’arribada d’immigrants, que han
suposat un increment de prop del 20% de la població de Catalunya des de l’última
dècada.
Molts d’aquests immigrants d’ahir volen ser catalans d’avui. Han fet l’opció de
quedar-se al nostre país. Per això defenso que caldrà reforçar les polítiques
d’acollida i integració.
Sóc tan contrari a la demagògia xenòfoba com a la condescendència hipòcrita.
I sóc tan partidari de la protecció dels drets com de l’exigència de l’acompliment dels
deures. Un ciutadà és un ciutadà. I un ciutadà que expressa el seu desig d’integrarse
a aquesta terra, d’assumir els valors de la societat catalana, té tot el dret a fer-ho.
Així va ser en el passat i així ha de seguir essent ara.
La immensa majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya no és xenòfoba ni
racista, però tampoc no vol ni té perquè renunciar a la seva identitat.
Es tracta d’actuar amb seny, com ja fa anys que fan alcaldes i alcaldesses d’arreu de
Catalunya. Actuant amb sensibilitat i determinació alhora, com ho està fent la
Iolanda Pineda, alcaldessa de Salt.

Sóc conscient que a les campanyes electorals prima el cop d’efecte sobre
l’argument, però per responsabilitat no podem ignorar que la complexitat dels reptes
de futur no volen respostes simples, sinó respostes segurament complexes,
elaborades i amb resultats no tan immediats com voldríem.
L’ex-governador demòcrata de Nova York, Mario Cuomo, deia que mentre l’exercici
del govern es fa en prosa, les campanyes es fan en vers.
Però això no implica ser irrespectuosos amb la veritat i amb els rivals.
En d’altres paraules, la precampanya o campanya electoral no poden justificar de
cap manera la suspensió momentània del capteniment respectuós, responsable i
cívic que ha de ser –hauria de ser— consubstancial a la pràctica política.
Si volem ser útils al país, si volem dignificar la política, si volem refer els ponts amb
la societat trencats per la desafecció, som els polítics els qui primer hem de fer el
pas.

Avui ens cal, més que mai, concentrar les nostres energies en exposar amb claredat
els nostres projectes, en ser constructius i aportar el millor de cadascú de nosaltres,
en facilitar –en resum— la participació de la ciutadania exercint el seu vot.
No es tracta d’una qüestió electoral, sinó del futur del nostre país. Aquests seran uns
dels comicis més importants de la nostra història recent.
Estic convençut que en els darrers anys s’han posat les bases per afrontar
degudament els reptes plantejats.

D’aquí a poques setmanes serà el torn dels catalans i catalanes, per decidir amb
quin projecte i quin lideratge volen afrontar el futur.

Moltes gràcies.