Iznájar (Còrdova), 1955
Sóc José Montilla
Fa gairebé 3 anys i mig que sóc President de la Generalitat i vull presentar-me a les properes eleccions per poder seguir desenvolupant des del Govern de Catalunya polítiques de progrés econòmic, social, cultural i nacional.
Espero tenir la confiança del meu partit primer, i d'una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya després per fer de Catalunya un millor país, més pròsper, més cohesionat, amb més autogovern, amb més justícia social i capdavanter en la sortida de la crisi. Des de l'ambició i el rigor, la seriositat i l'empenta.
Aquesta és la meva biografia.
Vaig néixer el 15 de gener de 1955 a El Remolino, un poblet del municipi cordovès d'Iznájar, format per unes quaranta cases de famílies que vivien dels horts i els oliverars de la vora del riu Genil.
Els meus pares també treballaven al camp, fins que va començar la construcció del pantà que ara inunda tot El Remolino.
Durant la construcció de l'embassament, el meu pare, Antonio, va treballar en les obres. Els que recorden aquella època asseguren que defensava amb claredat els drets dels treballadors. Era un referent per a molts. Les seves conviccions i inquietuds van ser també un referent per a mi. Igual que ho va ser el meu avi patern, a qui no vaig conèixer i que va ser un militar republicà, oficial del cos de carrabiners durant la guerra civil.
El cas és que la inundació va obligar les famílies d'El Remolino a marxar. El meu primer trasllat va ser a una altra població de Còrdova, Puente Genil, on vivien els meus avis materns. Vam viure allà cinc anys. Allà vaig fer els primers quatre anys de Batxillerat.
Després, els meus pares van decidir provar sort a Catalunya. Teníem familiars aquí i un conegut de la família disposat a vendre'ns un pis a Sant Joan Despí. I cap aquí vam venir tots cinc: els meus pares, els meus dos germans -Ana i Juan- i jo.
Vaig arribar amb 16 anys i, com la majoria de joves de la meva època que volien estudiar, vaig combinar l’institut amb la feina, primer a una empresa d'arts gràfiques d'Esplugues de Llobregat i després en una altra de components electrònics de Sant Joan Despí.
Ràpidament em vaig interessar per la política. Amb 17 anys vaig ingressar en un grup antifranquista d'extrema esquerra. I clandestí, és clar, el 1972, sota la dictadura no podia ser d'una altra manera. A principis de 1975 vaig ingressar al PSUC, que aleshores també era clandestí.
Va ser una època de llibres portats de França, reunions fins a altes hores de la nit, d'octavilles, de la ciclostil...
En aquells anys érem molt pocs qui ens atrevíem a manifestar-nos al carrer. A Cornellà, gairebé mai arribàvem al centenar, excepte per les vagues generals del Baix Llobregat, que també em va tocar viure. Era la dictadura i les manifestacions estaven prohibides i organitzar-les era tot un risc. Tot i així, sortíem a cridar a favor de la llibertat, la democràcia, els drets socials i l'autogovern de Catalunya.
Quan van arribar les grans manifestacions de la transició, jo estava fent la mili a València.
El servei militar va ser una interrupció, tant per a la meva vida política, com per a la meva passió pels viatges. Abans de vestir-me amb l'uniforme de l'exèrcit vaig recórrer pràcticament tota Europa. Algunes vegades amb motxilla i tenda de campanya, altres vegades anant a allotjaments senzills. Recordo especialment el viatge a Portugal d'agost de 1974, pocs mesos després de la Revolució dels Clavells. Més endavant, he tingut ocasió de conèixer alguns països d'Àfrica, el continent pel qual sento més atracció, i de la resta del món. Viatjar segueix essent una de les meves aficions.
Ja he parlat dels meus pares. Ara estan jubilats, i viuen entre Calafell i Sant Joan Despí. La meva germana té dues filles ja grans i treballa a una indústria agroalimentària. El meu germà va morir fa quinze anys.
Sóc pare de cinc fills: Arnau, Marina, Víctor, Héctor i Anna. Els dos primers, Arnau i Marina, són fruit del meu matrimoni amb la Maite, la meva primera dona. Tenen 26 i 24 anys.
Víctor, Héctor i Anna, són els meus trigèmins. Van néixer el 19 de maig del 2000, i la seva mare és l'Anna, la meva segona i actual dona. Ara vivim a Sant Just Desvern, a casa de l'Anna.
Durant els dos anys que he estat ministre del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero els he vist poc. Només els caps de setmana, i a temps compartit amb les meves obligacions de partit.
També hem aprofitat les vacances, que els darrers estius hem passat en una localitat de la costa de Granada, en família i amb amics. Una ocasió per estar junts i en el meu cas també per llegir -una de les meves aficions és la novel·la negra- i per tornar ocasionalment, ara com a visitant, a Iznájar i altres pobles de la meva infància.
Tot i que en vàrem parlar amb la meva dona, vaig considerar que era més prudent estalviar a la família sencera un trasllat a Madrid, perquè a més a més l'Anna té la seva feina aquí. Sempre he dit que els polítics tenim un treball eventual. Sotmès a una revàlida permanent.
I també sabia que, com a primer secretari del PSC, hauria de compaginar les tasques del ministeri amb el partit. Això suposa dedicar moltes hores a la política catalana: recórrer Catalunya i parlar i rebre molta gent. I sabia que hauria de fer-ho durant els caps de setmana.
1979 va ser l'any que em vaig presentar per primera vegada a unes eleccions. Vaig formar part de la candidatura del PSC a l'Ajuntament de Sant Joan Despí i vaig ser tinent d' alcalde d'Economia i Hisenda. Un any abans, vaig ingressar al PSC, que s'acabava de fundar.
Una època on vaig combinar feina a Sant Andreu de la Barca, activitat política a Sant Joan Despí, i estudis que vaig abandonar després de fer segon d’Economia i tercer de Dret.
El 1983 vaig decidir encapçalar la llista de Cornellà de Llobregat, ciutat a la qual havia anat a viure a finals de 1979, quan em vaig casar. Vaig guanyar, però no vaig ser alcalde fins el 1985. Dos anys més tard, quan em vaig tornar a presentar, vaig aconseguir la meva primera majoria absoluta.
Ser alcalde de Cornellà ha estat l'experiència que més empremta ha deixat en la meva vida política, fins que he estat elegit President de la Generalitat.
Cornellà era una ciutat dormitori, que per la seva proximitat a Barcelona s'havia convertit en el destí de molts treballadors d'altres regions d'Espanya. Molts carrers i molts polígons estaven sense asfaltar. Els blocs de pisos, en alguns barris, s'havien construït sobre descampats. Sense planificació. Faltaven clavegueres, escoles, biblioteques... Hi havia pocs espais públics i un transport urbà deficient. Els barris no tenien equipaments, quasi de cap mena. Hi havia molta feina per fer en infraestructures bàsiques, però una gran i rica societat civil amb moltes ganes i empenta.
L'atur rondava el 30% de la població, molt més alt que la mitjana de Catalunya i d'Espanya, i l'Ajuntament semblava condemnat als greus problemes econòmics, perquè les necessitats eren molt superiors als ingressos.
Potser per aquesta situació tan preocupant, va ser possible que els diferents partits i agents socials de la ciutat treballéssim junts amb un objectiu comú: transformar la ciutat. Els sindicats i els empresaris van ajudar. I ho vam aconseguir.
Ara Cornellà és una ciutat econòmicament activa i dinàmica. Ja no és una ciutat dormitori ni un suburbi de Barcelona. S'hi pot viure i treballar. És un pol d'atracció, tant per a empreses, com per a persones que vulguin amb el seu esforç construir un futur pròsper. És una ciutat amb personalitat pròpia i la seva ciutadania se'n sent orgullosa. Aquesta és una de les meves principals satisfaccions.
Gràcies a l'alcaldia, també vaig tenir ocasió de conèixer, des de dins o des de molt a prop, el funcionament de totes les institucions de Catalunya: els "consells comarcals" (quan es van crear vaig ser escollit president del Consell Comarcal del Baix Llobregat i vaig mantenir aquest càrrec durant tres mandats, fins l'any 1997); les diputacions (el 1983 vaig entrar a la de Barcelona com a diputat d'Obres Públiques i a partir de 1987 vaig ocupar diferents vicepresidències, fins el 2003, quan vaig ser nomenat president, tot i que per pocs mesos); i la Generalitat (19 anys d'alcaldia donen per a moltes reunions amb tots els departaments del Govern, inclòs el president Pujol, amb qui vaig negociar i vaig compartir molts projectes).
És ben sabut que dedico la major part del meu temps a la política. Com se sap, dormo poques hores i m'agrada treballar dur. Però per a mi no és cap suplici. Al contrari, gaudeixo amb la política. Tinc el privilegi de ser dels pocs que poden unir professió i passió en una mateixa activitat.
Cada cop que el meu treball em porta a una nova responsabilitat o a unes noves eleccions, llegeixo cròniques, escolto comentaris o responc preguntes del tipus: "Com pot ser que a una persona que parli tan poc li agradi la política?" La pregunta té la seva lògica, ja que una de les principals virtuts que s'espera d'un polític és que sàpiga i li agradi parlar en públic. O parlar, simplement.
Jo sempre he estat una persona de poques paraules i poc hàbil en el tema de la comunicació. Sóc tímid, poc donat a discursos retòrics i llargs. Més persona de fets que de paraules. Amb aquesta frase em vaig presentar a les meves primeres eleccions autonòmiques, el 2006: FETS, NO PARAULES.
Segurament això és un problema per a un candidat, però puc assegurar que a l'hora de treballar, de fer política "real" -liderar, negociar, definir projectes, dur-los a terme- no m'ha suposat cap impediment. Al contrari. Penso que qui es dedica a escoltar aconsegueix moltes més pistes per decidir bé què ha de fer que no pas aquell qui es passa la major part del temps parlant.
El cas és que, malgrat que intento millorar, no m'he proposat ser un polític d'aparador. Cadascú és com és.
En el meu partit, la meva personalitat tampoc no ha suposat cap obstacle. Gràcies a la meva militància i a formar part de la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya tinc un coneixement, crec que molt profund, de Catalunya.
Vaig ser primer secretari del Baix Llobregat i vaig entrar a formar part de l'Executiva del PSC el 1987. El 1994, vaig ser-ne escollit secretari d'Organització, càrrec que implica tenir un fort i continuat contacte amb totes les federacions del partit. El 2000 vaig ser escollit primer secretari i vaig aprofitar l'ocasió per recórrer totes les agrupacions de més de 100 militants. I també la majoria de les més petites.
Des que sóc primer secretari, sempre m'he obligat, en la mesura de les meves possibilitats, a recórrer el territori de punta a punta, perquè el contacte directe és la millor manera de conèixer les inquietuds i les il·lusions dels i les militants, així com dels ciutadans i les ciutadanes. El 2008, l’onzè congrés del PSC em va tornar a escollir Primer Secretari com ja havien fet també en el 2000 i el 2004.
Els ministres de Zapatero vàrem prometre el càrrec un diumenge, el 18 d'abril de 2004, i vàrem entrar al nostre despatx l'endemà al matí. Durant la campanya electoral, quan gairebé ningú confiava en la seva victòria, el president m'havia comentat que comptava amb mi per al seu futur govern. Però no va ser fins al dia 26 de març que vaig saber que m'anomenaria Ministre d'Indústria, Comerç i Turisme. Ràpidament em vaig convertir en "el ministre català".
Entre les responsabilitats que em varen ocupar aquests gairebé dos anys i mig al capdavant del Ministeri sobresurten la regulació del sector energètic, la posada en marxa de la TDT i la reforma del sector audiovisual; l'aprovació de la nova llei d'horaris comercials; la promoció del comerç exterior i la internacionalització de les empreses; l'impuls a fons de la investigació, el desenvolupament i la innovació; la implantació de mesures per aturar les conseqüències de la deslocalització industrial; la dinamització del turisme; i el desenvolupament de la societat de la informació i les telecomunicacions.
Per a totes aquestes tasques, va ser necessària la complicitat de les empreses i haig d'agrair l'esperit de lleialtat al Govern que van mostrar molts empresaris i els sindicats.
No vaig obtenir tanta col·laboració per dur a terme el trasllat de la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions a Barcelona. Aquesta decisió, que formava part del nostre programa electoral i que il·lustra la voluntat dels i les socialistes de descentralitzar els grans centres de presa de decisions, va topar amb una important resistència interior. Però avui, la CMT ja té la seva seu a Barcelona, a la torre Mapfre i amb un nou edifici propi molt aviat.
La voluntat de col·laborar amb les empreses catalanes, potenciar la creació de grups europeus a Barcelona i contribuir al reconeixement de la pluralitat d'Espanya des del Ministeri, ha estat usada de manera molt burda pels rivals polítics, que en algunes ocasions han centralitzat sobre la meva persona els atacs dirigits a una manera d'entendre la política i entendre Espanya que no només és meva, sinó que era de tot el Govern.
L'aprovació del domini d'Internet ".cat", les subvencions a la promoció de la llengua catalana a la xarxa, el suport a la indústria editorial mitjançant subvencions per anar a la fira de Frankfurt o el fet de ser el primer ministre espanyol que ha utilitzat la llengua catalana en un Consell de Ministres de la Unió Europea, han estat objecte de crítiques dels adversaris. Per a uns, eren mesures encara massa tímides. Per a d'altres, un perill per a la unitat d'Espanya. Els i les socialistes estem acostumats a trobar-nos enmig d'aquest foc creuat.
Ara fa 4 anys, en una biografia molt semblant a aquesta manifestava el meu desig de començar una nova etapa dedicada plenament a la política catalana. Era el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Gràcies als ciutadans i les ciutadanes, vaig poder tenir el suport necessari per poder articular una majoria parlamentària que pogués reeditar el govern catalanista i d'esquerres que, amb Pasqual Maragall com a President, governava Catalunya des del 2003.
Així, el 24 de novembre de 2006 prenia possessió del càrrec de President de la Generalitat, institució que presideixo fins avui, i que m'agradaria seguir presidint si la voluntat ciutadana i una majoria parlamentària suficient m'ho permet.
Resumir aquest 3 anys i mig de Govern no és tasca fàcil. No debades, hi ha qui ha dit que només un any de govern serviria per justificar tota una legislatura. Segurament d’altres n’haguessin extret molt rendiment publicitari amb molta menys obra feta.
Però cal recordar algunes de les fites que hem aconseguit i que justifiquen perquè aquesta legislatura ha valgut la pena i perquè he decidit tornar-me a presentar com a candidat a la Presidència.
2007
Va ser l’any de l’inici del desplegament de la Llei de la Dependència, de la Llei de Serveis Socials, la primera que va aprovar el meu Govern, del Pacte Nacional per l’Habitatge, de la Fira de Frankfurt, del Metro a la Nit.
2008
Va ser l’any de l’Acord perquè l’Estat inverteixi a Catalunya més de 30.000 M€ entre el 2007 i el 2013, del Pacte Nacional per a la Recerca i Innovació, del Pacte Nacional per la Immigració, de l’AVE de Barcelona a Madrid, del desdoblament dels accessos a la Costa Brava.
2009
Va ser l’any de la dessalinitzadora del Prat, del Nou Model de Finançament, de la Llei d’Educació, de la nova Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona, de la Línia 9 del metro a Santa Coloma de Gramenet, de la Ciutat de la Justícia, del Pacte Nacional per les Infraestructures, del tercer carril de l’AP-7
2010
Aquest any hem aconseguit el traspàs de les Rodalies, l’entrada en servei de l’aeroport de Lleida-Alguaire, del Metro del Carmel, Línia 9 del Metro a Badalona, la Nova Filmoteca de Catalunya, el Sincrotró Alba o les obres de l’AVE a La Sagrera de Barcelona.
En definitiva, gairebé 4 anys fent Catalunya. Treballant de valent per construir un millor país i millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes i fent de les polítiques socials el centre de la nostra acció de Govern. Han estat anys marcats molt significativament per la crisi econòmica, i per això hem posat en marxa també mesures per pal·liar els efectes de la mateixa, en especial els efectes sobre els més dèbils. Han estat 4 anys que han valgut la pena. Però queda molt per fer. Per això em vull presentar, per seguir treballant per aquest país que és el meu, per Catalunya i pels catalans i les catalanes.
